dimarts, 4 de gener de 2011

El conte de la bota peregrina, dels -"contes de Nati-"

http://loscuentosdenati.blogspot.com/2009/10/la-bota-peregrina.html
Feu clic a l'enllaç de sobre, i veureu quins conte més bonics!

La bota peregrina
Caminava com sempre per senders solitaris, els seus amics eren els rierols que li oferien els seus fresques aigües per alleujar la calor d'una dura jornada.
Una mica cansada, la nostra vella bota, va decidir donar una becaina per més tard retornar el camí. Va observar sorpresa que al seu costat i molt de prop, la mirava altra bota lluent amb tots els seus colors brillants, sense cap estrip i amb dues cintes vermelles per poder-se cordar. Era de color blanc immaculat i els seus adorns i tatxes en vermell i plata ... que bonica era!, Gairebé li va donar vergonya saludar-la pel seu aspecte tan desangelat. Ella estava descolorida de tant caminar, els seus cordons, ja desgastats pel temps, penjaven sense poder lligar-se, els seus claus estaven rovellats per la pluja i el sol i la seva veu havia quedat ronca per la pols dels camí. Algun trencat apuntava per la seva sola, però ... va deixar els complexos de banda i li va preguntar:- ... "Bé, i com has arribat fins aquí?"Mirant amb aires de superioritat, com tots els superiors, va respondre:- "Doncs accidentalment, com sinó? Anava de viatge en una caixa de fusta preciosa, xerrant animadament amb la meva companya, quan el cotxe va donar un gir inesperat i vaig caure. El cop va ser tan dur que em vaig desmaiar i al despertar em vaig veure en aquest horrible lloc i sola. Després de mirar, vaig observar que tu dormies i em vaig acostar a veure si podries ajudar-me a trobar el meu camí, doncs jo anava amb més botes a una botiga de disseny, és clar que el lloc no ho recordo, però si veig la botiga si. "Després d'escoltar, la vella bota va contestar:- "El camí serà dur i de vegades cal caminar quilòmetres, tant faci fred com calor, plogui o tinguem fang."- "Quin horror, jo no he nascut per això, amb la meva joventut i la meva bellesa. Tu, per contra, sí. Ets tan vella i tan lletja ... imagino que em donaràs prioritat a l'hora d'escollir els millors camins i parar quan estigui cansada. Jo sóc de ciutat i sé molt més que tu, segur que no saps res de disseny i no hauràs anat amb la gent que he anat jo ".- "D'on haurà sortit aquesta bota?" Es va preguntar, "cert és que d'aquestes coses de les que em parla molt no en sé, però a veure com s'ho fa demà en aquestes muntanyes i matolls i com es refugiarà de la pluja ".- "Bé, joveneta, serà millor que descansis, demà començarem el camí ben d'hora."- "Jo no estic acostumada a matinar".- "Doncs jo tampoc a esperar a ningú, sóc una bota pelegrina, ho sóc des que tinc ús raó. Camí per llocs inimaginables, em mullo, em embruto, però el que la natura m'ofereix crec que tu mai l'has vist. "- "Quin fàstic", va pensar la nostra la nostra jove bota, "s'embruta, es mulla i ... pretendrà que jo faci el mateix!. ¡Pelegrina! quin ofici, però ... demà veurem "L'endemà la vella bota va començar el seu camí, no li agradava perdre's l'alba d'un nou dia, després de caminar una gran tros escoltar els passos precipitats de la seva jove companya que amb la veu entretallada pel cansament li va dir:- "Com no m'has despertat? Quedem que jo posava les normes. "Després de riure una gran estona la vella i astuta bota li va dir:- "Ets molt ingènua i molt prepotent per necessitar dels altres, ja et vaig dir ahir que jo sóc una bota pelegrina i aventurera i si vols estar al meu costat un temps en la meva vida has de saber que no hi ha normes".Caminar de forma diferent, feliç, descobrint paisatges nous, postes de sol de colors extraordinaris, valls verdes amb taques vermelles, blanques i grogues per la quantitat de flors diferents. L'altra, amargada perquè començava a embrutar i la seva prioritat era un rierol per rentar-se.- "No et mullis tant petita, s'apagan els teus colors i desgastarà la teva roba. Dóna-li valor al que és important,i gaudeix d'aquests paisatges tan bonics, semblen estar pintats amb pintura  o aquarel·la".- Creus que trigarem molt a arribar al meu destí?".- "Doncs si et sóc sincera no estic molt segura, ni tan sols sé si el trobarem".... I van seguir caminant. La nostra vella bota, en veure la joveneta tan trista, malhumorada i sense gaudir, va començar a explicar-li una història de les seves caminades i poc a poc la jove bota es va interessar més i més fins al punt que va oblidar on volia anar i al món tan poc sincer, que pertanyia. Es va anar encapritxant amb la vella bota. Va comprendre després de molts quilòmetres viscuts al seu costat que això sí que era viure i que una bota no ha nascut per estar en una exposició fins que passi de moda i sigui arraconada al magatzem de la botiga de disseny.I va començar a gaudir dels camins, saltant en els bassals, aixoplugantse del fred entre dos grans roques, descansat en grans arbredes i aprenent de les experiències de la seva amiga la vella bota, perquè ben cert és que l'hàbit no fa al monjo però la edat si et fa savi i no la bellesa exterior. Va aprendre que qualsevol camí a la vida és bonic i respectable i va decidir ser una bota pelegrina i així tenir vivències per poder explicar.

Del blog dels contes de Nati 

http://loscuentosdenati.blogspot.com/

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest bloc pot publicar entrades.